LLUNY D'ACÍ No sé per què encara recorde que un dia ennuvolat volgueres marxar, sense un comiat a la partida, no sé on estàs, faig voltes i voltes no em puc aturar. I en vore caure la nit com un teló, les ombres l'obscuritat se les portà com a tu i no sé on estàs. I encara que la sort no m'ha tractat mal sols sóc el fidel reflex d'aquella llum que un dia se n'anà d'ací. I al vent el meu cos jo li entregue, em vol ensenyar vaixells enfonsats a les aigües de la tristesa. Essència d'un ésser superflu, tangible i fugaç, imatges que en mi s'amunteguen com venen se'n van. I ara que el vent calent colpeja, em crema la sang i va arrossegant tot el que deixà la marea, i la llum del far em guia la mà per reescriure el final. Podràs buscar-me lluny, lluny, molt lluny d'ací, al mateix lloc on ahir et vaig trobar asseguda vora la mar. I em trobaràs caminant sobre un rail perseguint el dolç aroma d'una flor que sé que mai atraparé. I al vent el meu cos...

MALEÏDA CIUTAT Estranyes flors clivellen el quitrà, simulacions absurdes de vida, el só de les sirenes que ve i va a un ritme que ningú pot aguantar. I així transcorrerà, la vida entre l'asfalt, cridant molt fort “maleïda ciutat”. Alçant el cap hui no puc contemplar més que la forma vertical, persones que deambulen sense rumb, no saber si seràs tu, si eres tu la meua llum. Es barregen l'amor amb la traïció, són els eterns ingredients del dolor, s'escolta divagar un cor trencat en busca de l'adéu que l'ha arrancat. I així transcorrerà la vida entre l'asfalt, cridant molt fort “maleïda ciutat”. Alçant el cap...

LA VIDA SEGUIRÀ Tantes promeses que complir plenes d'engany cruel, i les mentides a la pell es podien dividir. Tant l'emoció com la calor bastaren per vore un món sencer caure com hui caurà una flor. Una flor, un amor, i una espasa de traïció que es va clavar, destrossant el valor del cos que mai va sentir tant de dolor. Qui sap si, pot ser no, que importa ja ara que res va quedar, un error va acabar... Tant l'esperança com els plans s'esvaïren amb el sol, la boira prompte va baixar fins ocultar-los. Necessitava encontrar algú amb qui riure i si, desenfadada i juvenil arribà sense avisar. Una flor, un amor... Algunes nits sense dormir pensant en no sé què, tràngol amarg que beure i anar sobrevivint. Mirada absorta en la pared amb la intenció d'oblidar, seure a terra i pensar: “la vida seguirà....seguirà, seguirà, seguirà”. Una flor, un amor... entre tu i jo.

VESPRADES PERDUDES Vesprades perdudes pensant que hiverns que hui recorde tant no tornaran, no tornaran. La pluja cau sobre el terrat, gotes tristes que al costat m'acompanyaran, m'acompanyaran. Estic sense saber que passa fora, tan sols escolte la tempesta, deixa'm escapar. El fred em mussita en veu baixa: “aguanta un poc més que prompte passa”, no és de veritat. Vesprades perdudes mirant imatges atrapades dintre del meu mirall, del meu mirall. Les hores del rellotge avancen i a les mans tota una història per començar, per començar. Estic sense saber que passa fora... Són les vesprades que dubte tancat a casa, són les vesprades vençudes a una nit llarga, són les vesprades perdudes.

EL LLAPIS I EL PAPER No pensaré ja en res doncs no hi haurà demà més. Si després de la pluja no brilla el sol buscaré al causant de la destrucció. Sense il·lusió ni ganes i en lloc de flors sols armes. Si després de la pluja no brilla el sol buscaré al causant de la destrucció. Qui trencà el llapis i el paper de la història?, el que a la terra submergí a la memòria. Ja no hi ha llum a la ciutat, tan sols ombra, fins l'aire i tot ho passà mal, ja no flota. Qui trencà el llapis... No pensaré. Doncs no hi haurà.

DES DE LA FINESTRA La vida passa ho sé molt bé, any rere any trenque el paper, ara estic trist i no sé per què, no és que no t'estime sols enyore qui vaig ser (bis). Un dia com hui ho recordaré, no em concentre sols un any després, eixes persones i la situació, trobaré a faltar aquella cançó, trobaré a faltar aquella cançó, la teua cançó, la meua cançó. I és que el temps hui passa i no torna enrere mai, des de la finestra hui les coses ja no són iguals. I és que el temps transcorre sense poder-ho evitar i encara que et busque per cap lloc t'aconseguisc trobar. Un dia com hui ho recordaré, no em concentre sols un any després, eixes persones i la situació, trobaré a faltar aquella cançó, trobaré a faltar aquella cançó, la teua cançó, la meua cançó. I és que el temps hui passa....

POBRES GENIS Una bona xica, una xica del barri, tan humil i tan bona com les demés, la camisa sempre plena de pintura i la cara d'un gran pintor que a París marxà amb il·lusió. On estava?, On estava?, quan jo tant la necessitava, foren temps adversos, temps adversos, pres de l'odi refugiant-se als versos. Amb les mans tacades de pintura i després de sang, estimant sense mesura, pobres genis, que amb els llenços cridant al món turmentats pels excessos. Si el fracàs crida un dia per la finestra, com ho faig jo obri i deixa-lo passar, una copa i dos palmades a l'esquena. Pot ser així se n'anirà i no tornarà a molestar. On estava?, on estava?...

CONTA'M Mira'm i digues què és el que sents? Te'n recordes de mi? No estigué mal aquell estiu que en vore't torne a recordar. Conta'm tu com has canviat i si de mi t'has oblidat. On anaren tots els moments que passaren sense voler. I digues si ho has aconseguit i si has sigut feliç. Jo en canvi estic ací com sempre imaginant que estàs amb mi. Conta'm tu com has canviat... Les teues fotos velles em diuen que no és cert, que els teus ulls són menys negres i els cabells més clars. Conta'm tu com has canviat...

SOMNIS Somnis viatgen en el tren de mitjanit, des de l'andana del desig a l'infinit, somnis esperen a que dorma la ciutat, entre les ombres d'una densa obscuritat. Mentre brilla la lluerna enmig d'una nit eterna. Per la ment es mouen més depresa que la llum primera de l'alba. Van corrent pels laberints perduts de l'inconscient i la raó s'escapa. Somnis esperen a que arribe un dia nou per a esborrar les empremtes del seu joc, somnis se'n van quan es desperta la ciutat, deixen al seu darrere un bany de realitat. Puja i baixa la marea al só de la lluna plena. Per la ment es mouen més depresa que la llum primera de l'alba. Van corrent pels laberints perduts de l'inconscient i la raó s'escapa.

PLANEJANT ARRAN DE SÒL Ara ja sóc un calaix de l'armari, una flor dins d'un got irreal, com les gotes que rellisquen per les meues mans, un rodamón dins de la cort reial. I així seguiran els dies, ara soc com un falcó pels carrerons de la vida, planejant arran de sòl. I altra vegada curar la ferida, dia a dia done un altre pas. Són eixes coses que et dóna la vida, ja no pots deixar-les passar. I altra vegada curar la ferida, dia a dia done un altre pas. Són eixes coses que et dóna la vida, és millor deixar-les passar. Ara ja soc com un conte il·lustrat, com un déu immolat a l'altar, un esperit que errabund hui divaga, una cançó que mai pogué sonar. I així seguiran els dies... I altra vegada curar la ferida... I dels meus llavis ara es desprendran dolces paraules i desitjos. Tan lluny de mi sent la distància es va perdent en el temps. Ara ja sóc un calaix de l'armari...